DE QUIN COLOR ERA EL NADAL QUAN ERES PETITA?

La Clara és una nena de nou anys, alegre i riallera. La Clara sembla més gran, potser és la seva manera de ser- sempre preguntant, sempre volent saber més. La Montserrat i el Joaquín són els avis de la Clara. I el Quim, el seu germà petit, que té set anys. El que més li agrada és veure els dibuixos de la tele i jugar amb la consola -això sí, quan ja ha fet els deures.

El Quim i la Clara passen moltes estones amb els seus avis perquè els pares treballen tot el dia. Tenen la sort de viure tots plegats.

S’acosta el dia de Nadal i la Clara i el Quim preparen els guarniments de la casa amb els avis. Són dies molt bonics. Allò que més agrada a la Clara és sentir l’àvia quan comença a parlar de quan era petita...En aquells moments màgics tot es belluga al seu voltant i es transporten en una màquina del temps molt i molt especial!!!

El Joaquín, l’avi, va venir fa molts anys d’un poblet d’Almeria. Li agrada cantar cançons antigues i recordar com jugaven al carrer quan ell era petit perquè no hi havia cotxes.

La Montserrat, l’àvia, és de Barberà de tota la vida. Els seus pares, però, eren de Lleida: les pomes, els préssecs... La Clara, quan sent aquestes coses, s’escarrassa a olorar una poma,una pera...però sembla que no hi ha manera: què els deu haver passat a les pomes, àvia?

-Vaaaaaaaaaaaaaaaaa, àvia –diu el Quim, una mica avorrit de tant jugar a la consola- cantem una nadala una estoneta...

-Quina? –diu l’àvia- El fum, fum, fum; el desembre congelat; el dimoni escuat...?

-A mi, la que m’agrada molt, és el Rabadà.

I l’àvia, engrescada, comença a cantar: A Betlem me’n vull anar...

-Noooooooooooo –crida el Quim- si aquestes ja les sé...són d’ara! Al cole les cantem!

L’àvia somriu -Que noooooo...que ja les cantàvem abans! Són cançons molt antigues! Les cantàvem després de dinar, el dia de Nadal, quan venien a casa els tiets i...

-I, per què a moltes botigues –interromp la Clara- se sent una veu tota rara que diu: i wanna wish you a merry christmas!!!

-Yo te voy a cantar una que no és en inglés! –diu l’avi. La virgen està lavando...

-Y después de cantar pedíamos el aguinaldo –explica l’avi.

-Però, que vol dir aguinaldo? –pregunta el Quim estranyat.

-Los chicos y las chicas, en pandillas, cantábamos por las casas y, después, la gente nos daba unos céntimo,. unas almendras...y nosotros, tan contentos, cantando y cantando de casa en casa... ¡Y eso era el aguinaldo,hijo! –diu l’avi Joaquín.

-Doncs, no sé si ho he entès! –diu per sota el nas el Quim

La Clara, que sembla que està als núvols, de cop, pregunta; -Quin és el color del Nadal, avi?

L’avi tanca els ulls i recorda, una mica entristit.

-No había luces en las calles y los escaparates de las tiendas no eran como los de ahora...no había bullicio de gente por las calles.

-És veritat –recorda l’àvia-.Però, i la calidesa de la família? Estàvem tots junts a la voreta del foc i de l’estufa de llenya. Cantant i rient...El Nadal té aquests colors també!!

-Si, sí...¡¡En nuestra família éramos hasta 25 en la mesa!!-diu l'avi

-I també fèieu el pessebre com nosaltres? -continua la Clara

-Oh i tant! –diu l’àvia-. Però no et pensis, no hi havia ni una figureta, no ens ho podíem pas permetre.

-Nooooooooooo!! –el Quim no entén res-. I com ho fèieu? No podíeu anar a comprar-les a la fira de Santa Llúcia, a Barcelona, com fem nosaltres? Ni comprar boletes de vidre i de purpurina, d’aquelles totes finetes?

-No, però anàvem al bosc i collíem arboç i molsa, i de tot...-continua amb veu dolça-. Feia molt de fred, no era com ara. Se’ns glaçava la punta dels dits, i tot el que tocaves era gelat. El pessebre era senzill, però molt bonic. Fèiem camins amb pedretes petites i utilitzàvem tot el que podíem per decorar-lo i també per decorar la casa: pinyes, ceps...

-Es clar, reciclàveu !! –diu la Clara.

-Sí, però llavors no em dèiem així. En realitat no podíem comprar res i tampoc no hi havia tantes coses com ara. Però la felicitat d’anar amb el pare al bosc, d’anar amb els germans junts... el fred a la punta del nas...

La veu del Quim la fa tornar al present: _Què podem berenar, àvia? De tant parlar m’està agafant una gana... vull xocolata!

-Y pan... hay que comer un poco de pan...

-Quin rotllo...- rondina el Quim, baixet.

-Ai, senyor! –recorda l’àvia-. Nosaltres de petits només podíem menjar xocolata per Nadal.

-Síííí? –els nens se la miren amb uns ulls com a plats.

-I no us penseu que la xocolata era com ara. La feia el pare, res de comprar-la...

-I de què la feia? –demanen el Quim i la Clara.

-De garrofes... –Afegeix l’àvia.

-Quèèè...?? –diuen alhora.

Joaquín, dibuixa’ls una garrofa, que aquesta canalla d’ara no coneix res –diu l’àvia.

-Bueno, nada, nada, Montserrat... Pues yo no entiendo de ordenadores y suerte del Quim que me explica... Cada tiempo sus cosas...jaaa, jaaa...

-Tens raó, Joaquín –reconeix l’àvia-. I, sabeu quin era el menjar més i més especial?

-Noooo! –diuen els nens encuriosits.

-¡¡El pollo, niños, el pollo!!

-El pollastre? –tots dos nens es miren

-Sí –continua l’àvia- de pollastre, només en menjàvem per Nadal i per la Festa Major!!

-I no feies el brou de Nadal, com fas ara?-pregunta la Clara.

-Es clar que sí. Primer menjàvem el brou, i després el pollastre.

-I menjàveu llagostins i gambes, el dia de Sant Esteve? –continua demanant la Clara.

-El dia de Sant Esteve fèiem els canalons amb la carn del brou. Ens agradava molt ajudar la mare a fer-los. Eren molt entretinguts de fer. I la casa feia unes oloretes de menjar tant bones!!!

L’àvia Montserrat posa una carona... que sembla que estigui olorant, en aquells moments, els canalons.

-¡Ahora me acuerdo de otro olor maravilloso –afegeix l’avi- otro olor de Reyes Magos! Cuando tenía ya diez años me regalaron mi primera caja de colores y un plumier. Era tan feliz, recuerdo que no paraba de oler esos colores de madera tan bonitos... ¡Era la envidia del colegio!

- I el Pare Noel? –diu el Quim-. Què et portava?

-Mira este –diu l’avi somrient-. Papá Noel regalaba en otros paises ... Aquí venían los Reyes y nos dejaban los regalos en calcetines.

-Però... ja hi cabia tot? –pregunta el Quim preucupat.

Els avis es miren i esclafen a riure.

-Síííí, de sobres!!

-A mi un any em van portar una nina de cartró molt bonica i no hi cabia –afegeix l’àvia, perquè ja veu que en Quim no comprèn que abans els nens no tenien la quantitat de regals que tenen ara-. Hi jugava tant i tant amb la meva nina, que vaig decidir rentar-la una mica, i sabeu què li va passar?

-Que va quedar ben neta!! –s’afanya a explicar el Quim.

-No. Es va desfer del tot –riu l’àvia- el cartró no es pot mullar, Quim, fes la prova amb un paper!

L’àvia tota excitada, continua recordant aquells temps...

-També cagàvem el tió. El tió portava els torrons, algun caramel i poca cosa més!!! I els nens dèiem a la família el verset de Nadal.

- Nens, s’està fent molt tard i encara no hem obert les caixes per guarnir la casa..-diu l’àvia-.Apa!!! Quan arribaran els pares de treballar, els hem de donar una sorpresa i deixar-ho tot ben bonic! Que aquesta nit és nit de...

-NADAAAAL!

-Síííí i després cantarem les nadales!!! –diuen emocionats els nens.

-Hem de practicar!!! –proposa el Quim.

-I l’avi ens ha d’ajudar a fer la simbomba com l’any passat!!! –demana la Clara.

-I jo em faré unes maraques d’arròs! –suggereix el Quim.

I tots es posen a cantar tot arreglant la casa. El vint-i-cinc de desembre...