Història d’un projecte
Fa més de dos anys que un bon nombre de persones grans de Barberà estem participant en el projecte La gent Gran surt a naveg@r, I tu per què no?, en el qual ens estem familiaritzant en la navegació per Internet i en el maneig dels ordinadors. Aquest projecte forma part del Programa Municipal per a
El Quim i
S’acosta el dia de Nadal i
El Joaquín, l’avi, va venir fa molts anys d’un poblet d’Almeria. Li agrada cantar cançons antigues i recordar com jugaven al carrer quan ell era petit perquè no hi havia cotxes.
-Vaaaaaaaaaaaaaaaaa, àvia –diu el Quim, una mica avorrit de tant jugar a la consola- cantem una nadala una estoneta...
-Quina? –diu l’àvia- El fum, fum, fum; el desembre congelat; el dimoni escuat...?
-A mi, la que m’agrada molt, és el Rabadà.
I l’àvia, engrescada, comença a cantar:
-Noooooooooooo –crida el Quim- si aquestes ja les sé...són d’ara! Al cole les cantem!
L’àvia somriu
-I, per què a moltes botigues –interromp
-Yo te voy a cantar una que no és en inglés! –diu l’avi.
-Y después de cantar pedíamos el aguinaldo –explica l’avi.
-Però, que vol dir aguinaldo? –pregunta el Quim estranyat.
-Los chicos y las chicas, en pandillas, cantábamos por las casas y, después, la gente nos daba unos céntimo,. unas almendras...y nosotros, tan contentos, cantando y cantando de casa en casa... ¡Y eso era el aguinaldo,hijo! –diu l’avi Joaquín.
-Doncs, no sé si ho he entès! –diu per sota el nas el Quim
L’avi tanca els ulls i recorda, una mica entristit.
-No había luces en las calles y los escaparates de las tiendas no eran como los de ahora...no había bullicio de gente por las calles.
-És veritat –recorda l’àvia-.Però, i la calidesa de la família? Estàvem tots junts a la voreta del foc i de l’estufa de llenya. Cantant i rient...El Nadal té aquests colors també!!
-Si, sí...¡¡En nuestra família éramos hasta 25 en la mesa!!-diu l'avi
-I també fèieu el pessebre com nosaltres? -continua
-Oh i tant! –diu l’àvia-. Però no et pensis, no hi havia ni una figureta, no ens ho podíem pas permetre.
-Nooooooooooo!! –el Quim no entén res-. I com ho fèieu? No podíeu anar a comprar-les a la fira de Santa Llúcia, a Barcelona, com fem nosaltres? Ni comprar boletes de vidre i de purpurina, d’aquelles totes finetes?
-No, però anàvem al bosc i collíem arboç i molsa, i de tot...-continua amb veu dolça-. Feia molt de fred, no era com ara. Se’ns glaçava la punta dels dits, i tot el que tocaves era gelat. El pessebre era senzill, però molt bonic. Fèiem camins amb pedretes petites i utilitzàvem tot el que podíem per decorar-lo i també per decorar la casa: pinyes, ceps...
-Es clar, reciclàveu !! –diu
-Sí, però llavors no em dèiem així. En realitat no podíem comprar res i tampoc no hi havia tantes coses com ara. Però la felicitat d’anar amb el pare al bosc, d’anar amb els germans junts... el fred a la punta del nas...
La veu del Quim la fa tornar al present:
-Y pan... hay que comer un poco de pan...
-Quin rotllo...- rondina el Quim, baixet.
-Ai, senyor! –recorda l’àvia-. Nosaltres de petits només podíem menjar xocolata per Nadal.
-Síííí? –els nens se la miren amb uns ulls com a plats.
-I no us penseu que la xocolata era com ara. La feia el pare, res de comprar-la...
-I de què la feia? –demanen el Quim i
-De garrofes... –Afegeix l’àvia.
-Quèèè...?? –diuen alhora.
Joaquín, dibuixa’ls una garrofa, que aquesta canalla d’ara no coneix res –diu l’àvia.
-Bueno, nada, nada, Montserrat... Pues yo no entiendo de ordenadores y suerte del Quim que me explica... Cada tiempo sus cosas...jaaa, jaaa...
-Tens raó, Joaquín –reconeix l’àvia-. I, sabeu quin era el menjar més i més especial?
-Noooo! –diuen els nens encuriosits.
-¡¡El pollo, niños, el pollo!!
-El pollastre? –tots dos nens es miren
-Sí –continua l’àvia- de pollastre, només en menjàvem per Nadal i per
-I no feies el brou de Nadal, com fas ara?-pregunta
-Es clar que sí. Primer menjàvem el brou, i després el pollastre.
-I menjàveu llagostins i gambes, el dia de Sant Esteve? –continua demanant
-El dia de Sant Esteve fèiem els canalons amb la carn del brou. Ens agradava molt ajudar la mare a fer-los. Eren molt entretinguts de fer. I la casa feia unes oloretes de menjar tant bones!!!
L’àvia Montserrat posa una carona... que sembla que estigui olorant, en aquells moments, els canalons.
-¡Ahora me acuerdo de otro olor maravilloso –afegeix l’avi- otro olor de Reyes Magos! Cuando tenía ya diez años me regalaron mi primera caja de colores y un plumier. Era tan feliz, recuerdo que no paraba de oler esos colores de madera tan bonitos... ¡Era la envidia del colegio!
- I el Pare Noel? –diu el Quim-. Què et portava?
-Mira este –diu l’avi somrient-. Papá Noel regalaba en otros paises ... Aquí venían los Reyes y nos dejaban los regalos en calcetines.
-Però... ja hi cabia tot? –pregunta el Quim preucupat.
Els avis es miren i esclafen a riure.
-Síííí, de sobres!!
-A mi un any em van portar una nina de cartró molt bonica i no hi cabia –afegeix l’àvia, perquè ja veu que en Quim no comprèn que abans els nens no tenien la quantitat de regals que tenen ara-. Hi jugava tant i tant amb la meva nina, que vaig decidir rentar-la una mica, i sabeu què li va passar?
-Que va quedar ben neta!! –s’afanya a explicar el Quim.
-No. Es va desfer del tot –riu l’àvia- el cartró no es pot mullar, Quim, fes la prova amb un paper!
L’àvia tota excitada, continua recordant aquells temps...
-També cagàvem el tió. El tió portava els torrons, algun caramel i poca cosa més!!! I els nens dèiem a la família el verset de Nadal.
- Nens, s’està fent molt tard i encara no hem obert les caixes per guarnir la casa..-diu l’àvia-.Apa!!! Quan arribaran els pares de treballar, els hem de donar una sorpresa i deixar-ho tot ben bonic! Que aquesta nit és nit de...
-NADAAAAL!
-Síííí i després cantarem les nadales!!! –diuen emocionats els nens.
-Hem de practicar!!! –proposa el Quim.
-I l’avi ens ha d’ajudar a fer la simbomba com l’any passat!!! –demana
-I jo em faré unes maraques d’arròs! –suggereix el Quim.
I tots es posen a cantar tot arreglant la casa.
