Amors que maten

Llàstima que llavors ja era massa tard per demanar-li perdó com havia fet tantes vegades. Aquella nit havien deixat els fills amb els pares d’ella i se’n havien anat a una festa a casa d’uns amics. Tot transcorria amb normalitat fins que es va adonar que la seva dona parlava amb un amic de la feina i li va semblar que hi havia alguna cosa més que amistat entre ells, això si que no ho podia permetre. Es va posar molt gelós i apartant la dona de l’amic amb una forta sacsejada va dir que ja era hora de tornar a casa. I per més que ella va intentar fer-lo entrar en raó, va ser inútil. En arribar a la casa encara continuaven els retret i no hi havia manera que reconegués les seves falses sospites. De sobte endut per la ira va agafar un ganivet i el va clavar al cos de la dona unes quantes vegades. Els crits d’ella el van fer tornar a la realitat i quan es va adonar del que havia fet va plorar com un nen. Es va asseure al seu costat i va esperar que arribés la policia alertada pels veïns en sentir els crits de la víctima. Cristina Bergués

L'AVI JAUME

Llàstima que llavors ja era massa tard per poder dir-li a l’avi Jaume tot el que em va transmetre amb la seva manera de ser i de fer tant senzilla i discreta, però plena de tendresa i voluntat de fer-nos llegir i explicar contes en català. Recordo les vetlles d’hivern a la llar de foc llegint amb veu alta les Pàgines Viscudes de Josep Ma. Folch i Torres i ell corregint amb paciència les meves errades. Era un època en què llegir i parlar en català estava prohibit, però ell va ser valent per amagar llibres i fer-me’ls llegir, sempre adequats a la meva edat. Quan vaig tenir 13 anys em va deixar llegir La Dama de les Camèlies fent-me prometre que no en parlaria amb ningú doncs ens podrien posar a la presó perquè aquest llibre era “pecat mortal”. Segurament l’enyorança que sento sigui perquè al fer-me gran tinc més consciència del tresor que vaig tenir de petita tenint a prop meu una persona com el meu avi Jaume. Aurèlia Plans

Disfrutar cada momento

Entonces ya era demasiado tarde..........Cuantas veces hemos lamentado; aquel abrazo que nos dimos, el beso o la caricia, que dejamos para luego, o para mañana, el consejo, o el consuelo que no quisimos dar; por vergüenza, por desidia o que se yo, y que luego nos enteramos (demasiado tarde) que aquel gesto, que aquella persona esperaba de nosotros, podía haberla ayudado en una situación difícil. Lo que quiero decir con todo esto es que debemos mostrar nuestros sentimientos a la gente que nos rodea, en el momento, aprovechar también, las oportunidades de disfrutar, viajar, pasar un buen rato, de cualquier cosa que nos ofrezca la vida, sin dejarlo para otro día, porque puede pasar que para entonces ya sea demasiado tarde... Luís Iglesias

Volverlo a intentar

Lástima que entonces ya era demasiado tarde !!!! Lástima que ahora ya es demasiado tarde!!! etc , et, etc. ¡Y un montón de etcéteras¡ Yo no creo que es demasiado tarde, o que fue demasiado tarde, o que será demasiado tarde, hablamos de nosotros, “los mayores”. Es cierto que muchas de las cosas que nos habría gustado hacer de jóvenes, se nos fueron, y no las pudimos realizar, ¿pero porqué no volver a intentarlo de nuevo? quizás nos deje mejor sabor de boca, ya que nuestras fuerzas son menores, pero aquello que nos quedó atrás hoy lo vamos a conseguir, aún estamos a tiempo de realizar alguno de nuestros sueños. Miguel Ferrándiz.